Tantra: Com transmutar Energia



Hi ha 2 camins per que un pugui treballar amb l’energia interior.
Un és: sempre que sorgeixi la tensió, desfoga’t. Així és com funciona les relacions íntimes. És una mesura de seguretat, perquè es pot acumular tanta energia que, simplement, pots esclatar; podries morir d'això. Així que només per a romandre fora de perill, la naturalesa ha creat un dispositiu automàtic en el cos: sempre que hi ha massa energia comences a sentir-te ple.

Què succeeix? Hi ha un centre al que els hindús han anomenat “el tercer ull”. Sempre que l'energia arriba al tercer ull, sempre que és massa i estàs ple d'ella, el tercer ull ho sent com un impacte. Començaràs a sentir que cal fer quelcom. El cos sent que ha de fer alguna cosa. Si no fas alguna cosa et sentiràs sufocat, com si estiguessis en un túnel del que volguessis sortir, cal fer alguna cosa immediatament.

La naturalesa ha construït un procés incorporat: immediatament el tercer ull pressiona el Segon chakra, ambdós s'uneixen i comences a sentir-te ple. El sentiment de plenitud no és més que un dispositiu per a esplaiar l'energia. Fas l'amor, tires energia, et sents relaxat, desfogat. Aquesta és una de les maneres d'utilitzar la teva energia: sentint-te feliç a través de l'alleujament.

Hi ha altra forma d'utilitzar la teva energia, que consisteix en no desfogar l'energia quan es torni excessiva sinó repetir el mantra: “NO DOS”. Jo sóc un amb l'Univers. On esplaiar-la? Amb qui fer l'amor? On tirar-la? No hi ha cap lloc on tirar-la, jo sóc un amb l'univers. Quan sentis massa energia simplement digues: “NO DOS”, i segueix relaxant.

Si no la fas descendir del tercer ull, comença a ascendir. I per sobre del tercer ull està l'últim chakra, el setè centre, situat en el cap, Sahasrara. L'energia no es descarrega sinó que es reabsorbeix, perquè no hi ha ningú més per a tirar-la enlloc, tu ets el tot.

Així que quan tornis a sentir-te ple repeteix: “NO DOS”, amb comprensió, conscient, alerta i descansa. No et posis nerviós i excitat. Descansa i repeteix: “NO DOS”.I de cop i volta sentiràs que alguna cosa està passant en el cap; l'energia que queia cap avall s'està movent cap amunt. I una vegada arribi a el setè centre, serà reabsorbida. Llavors t’aniràs convertint més i més en energia, i l'energia és felicitat, és èxtasi. No hi ha necessitat de descarregar-la...

Extret del llibre: El libro de la Nada d'Osho.



La fàbula de l'Home i l'Arbre


Hi havia una vegada un antic i majestuós arbre, les seves branques creixien cap al cel. Quan arribava l’estació de les flors, papallones de totes les formes i colors ballaven al seu voltant. Els ocells de països llunyans venien i cantaven quan les flors maduraven i floreixien. Les branques, com mans esteses, acollien a tots els que acudien a assentar-se a baix a la seva ombra.

Un nen anava a jugar a prop d’ell i el gran arbre es va encapritxar del petit. L'amor entre el gran i el petit es possible, si el gran no es conscient de la seva grandesa. L’arbre no sabia que era gran, solament l’home té aquests tipus d’idees. Per l’amor no hi ha gran o petit.

Així, l’arbre va començar a estimar al petit que anava a jugar a prop d’ell. Les branques eren altes, però s’inclinaven cap al nen, de manera que pogués agafar les flors i els fruits.

El nen va créixer. De vegades dormia a la falda del arbre, menjava dels seus fruits i de vegades duia una corona de les seves flors i actuava com a rei de la jungla.

Veure el nen ballant amb una corona de flors, omplia l’arbre d’emoció i d’alegria.

El nen va créixer encara més. Va començar a trepar per l’arbre per balancejar a les seves branques. L’arbre es sentia molt content quan el nen descansava a les seves branques.



Amb el pas del temps, el nen va rebre noves tasques. També va sortir l’ambició, va tenir que passar exàmens, tenia amics dels quals conversava i jugava, així doncs, no venia amb tanta freqüència. Però l’arbre l’esperava ansiosament. Des de la seva ànima el cridava: “Vine, vine ! T’estic esperant”.L’arbre l’esperava, es sentia trist quan el nen no venia.


Mentres creixia, el nen visitava cada vegada menys l’arbre. El noi estava absort en els assumptes mundans.
Un dia que passava per allà, l’arbre li va dir: “T’espero sempre, però mai vens. T’espero tots els dies”
El noi li va contestar: “Què vols? Perquè haig de venir? Tens diners ? Busco diners.”

L’arbre sorprès li va dir: “Vindràs únicament si et donc alguna cosa ?”
“No patim aquesta enfermetat, i per això estem contents”, va dir l’arbre. “Les flors floreixen en nosaltres, molts fruits creixen en nosaltres. Donem una ombra tranquil·litzadora. Ballem amb la brisa i cantem cançons. Els ocells innocents salten i volen a les nostres branques, encara que no tinguem diners. El dia que ens involucrem amb el diner, tindrem que anar als temples com fan els teus dèbils homes per aprendre a tenir pau, i per aprendre a trobar l’amor. No, no tenim cap necessitat de diner.”
L’arbre va pensar uns instants i va dir: “No marxis a cap a un altre lloc. Agafa els meus fruïts i ven-los. Obtindràs diners amb ells.”

El nen es va alegrar, immediatament va trepar i va agafar tots els fruïts, inclòs els que no estaven madurs. L’arbre es va sentir content, encara quan algunes branques van resultar trencades, encara quan va caure algunes fulles.
L’arbre no es va donar compte de que el noi ni tan sols es va girar una sola vegada a donar-li les gràcies.

Durant molt de temps el noi no va tornar. Ara tenia diners i estava ocupat generant més diners. S’havia oblidat totalment de l’arbre.

Van passar els anys. L’arbre estava trist. Desitjava el retorn del noi, com una mare que ha perdut el seu fill. Tot el seu esser estava anhelant el noi. Tot el seu esser estava en agonia.

Desprès de molts anys, el noi, que ara era un home, va anar a veure l’arbre.
L’arbre li va dir: “Vine, nen meu. Vine, abracem”. El noi el va contestar: “Deixa el sentimentalisme. Això és una cosa de l’infantesa. Ja no sóc un nen.”

Però l’arbre el va invitar: “Vine, juga sobre les meves branques. Balla. Juga amb mi.”
L’Home el va respondre: “Deixa de bajanades. Desitjo construir una casa. Em pots donar una casa?”.

L’arbre va exclamar: “Una casa?... Jo visc sense una casa. Solament els homes viuen en cases. Ningú més viu en cases; solament l’home. Et dones compte del estat en que es troba degut al seu confinament entre les 4 parets? Quan més gran són els edificis que construeix, més petit es torna l’home. No vivim en cases... però pots tallar i endur-te les meves branques i amb elles podràs construir una casa.”

Sense perdre temps, l’home va portar una destral i va tallar totes les branques de l’arbre. L’arbre era ara un tronc nu. Però a l’arbre no li importaven aquestes coses. Encara que els seus membres fossin amputats per aquells als quals estimava.

L'home no es va molestar a mostrar el seu agraïment a l'arbre. Va construir la seva casa... Els dies es van convertir en anys. El tronc va esperar i va esperar. Desitjava cridar, però ni tan sols tenia branques o fulles que li donessin força. El vent bufava, però no podia lliurar al vent cap missatge. Però tanmateix, en la seva ànima només havia una oració: “Vine, vine, estimat. Vine”. Però res passava. El temps va passar, i l'home era ara un ancià. Una vegada va passar per allà i es va parar al costat de l'arbre. L'arbre li va preguntar: “Què més puc fer per tu? Has vingut després de molt, molt temps.”

L'home li va dir: “Què més pots fer? Vull viatjar a països llunyans per a guanyar diners. Necessito un pot per a poder viatjar” Amb alegria l'arbre va dir: “Però, això no és un problema, estimat. Talla el meu tronc i fes un pot amb ell. Estaré molt content d'ajudar-te que viatgis a països llunyans a guanyar diners... Però, si us plau, recorda que sempre estaré esperant el teu retorn.” L'home va portar una serra, va tallar l'arbre, va fabricar un pot i va marxar. Ara l'arbre era un petit cep. I segueix esperant, a que el seu amat torni. Espera, espera i espera.



L'home mai tornarà; l'ego només va a on pot obtenir alguna cosa, i ara l'arbre no té res, no té res absolutament que oferir. L'ego no acudeix allà on no pot assolir algun benefici. L'ego és un etern captaire, sempre demanant, exigint una mica. L'amor és bondat. L'amor és un rei, un emperador. Existeix un rei més gran que l'amor?

Extret dels llibres d'Osho.